En aquests mes de l'any, amb l'estiu ben instal·lat, el més normal seria dedicar aquesta columna a opinar sobre la pobra imatge que va donar la USAP en el seu primer partit de pretemporada contra els bascos del Baiona.

Malauradament, no podem dedicar-nos a les qüestions purament esportives, perquè en el club perpinyanès s'estan produint moviments tel·lúrics molt intensos, que donaran com a resultat un club molt diferent al que estem acostumats. S'ha confirmat que l'empresari Françoise Rivière aconseguirà el 51% de les accions de la USAP i n'esdevindrà el president abans de tres setmanes. El nou home fort del club arriba després de convèncer els altres accionistes amb un pla que contempla una inversió de 10 milions d'euros en 5 anys, els primers 1,5 milions aquesta mateixa temporada.

Rivière és un empresari del totxo que s'ha fet d'or construint aparcaments. Va intentar entrar a la política municipal de Perpinyà però va fracassar. La capital rossellonesa bull amb rumors i anàlisi de la jugada de Rivière. Hi ha qui vincula l'actual operació amb la USAP amb una estratègia per guanyar visibilitat de cara a les legislatives franceses del 2017, en què aspiraria a ocupar un escó per la segona circumscripció electoral dels Pirineus Orientals.

No sóc un defensor de l'amateurisme que va ser el senyal d'identitat del rugbi fins fa pocs anys. Estic convençut que l'evolució i el creixement d'aquest esport passava pel salt al professionalisme. Ara bé, no sé si hagués donat suport a l'abandonament de l'amateurisme si hagués sabut que el professionalisme provocaria una deriva en el rugbi continental –el cas de les illes Britàniques és molt diferent– que portaria a l'aparició de milionaris que es queden amb els clubs per satisfer interessos que poc tenen a veure amb l'esport, i a aquesta espiral de pressupostos inflats que deixen fora de joc els clubs petits. Ja veurem què passa amb la nova USAP, però em vénen ganes d'avisar els argentins que facin marxa enrere amb el seu pas al professionalisme.