La final de la lliga espanyola de rugbi entre la Unió Esportiva Santboiana i el VRAC de Valladolid no va ser un gran partit, però va mantenir el suspens fins a l'instant final, quan Cannings va fallar un cop de càstig que podria haver donat la victòria als catalans de la Unió Esportiva Santboiana.

Ha estat una prova més que en rugbi (crec que podríem dir que en qualsevol esport), no s'hi val a badar. La Santboiana va sortir amb el paper ben après, va dominar el partit, va controlar els atacs dels castellans i fins i tot va resistir amb un home menys durant bona part del partit, però un parell de badades van condemnar-la a perdre la copa.

Tot plegat no deixa de ser una anècdota en la trajectòria del club de rugbi més important del país, d'aquesta banda dels Pirineus. La Santboiana està cridada a fer grans coses, però ha de decidir-se a pensar en gran. Ahir es va tornar a demostrar que jugar a Espanya és perdre el temps. Què ha de fer un club català en un camp com el del Valladolid, on els espectadors insultaven els arbitres tot cridant “¡Fuera! ¡Fuera!”? Què es pensa aquesta gent, que això és futbol? Ningú no els ha explicat que en el rugbi el respecte als àrbitres i els adversaris és consubstancial amb l'ADN d'aquest esport?

Per a un equip del nivell i l'ambició de la Santboiana, jugar a Espanya és condemnar-se a la mediocritat. Cal alçar la mirada i pensar en alguna lliga celta, repetint l'aposta italiana que tan bons resultats ha donat al rugbi d'aquell país.

Al nord del país, quan el XIII Català i el Sant Esteve van decidir fusionar-se per crear els Dragons Catalans i competir per una franquícia en la Super League anglesa, tothom va dir-los que s'havien begut l'enteniment, que a l'àrea de Perpinyà no hi havia el teixit empresarial suficient per fer front a la inversió que implicava una aposta com aquesta. Avui, amb els Dragons consolidats en la part alta de la lliga anglesa i amb els beneficis importants per al turisme nord-català que comporten les visites de milers de britànics quan els partits es juguen a l'estadi Gilber Brutus, ningú no posa en dubte que l'aventura esbojarrada ha estat un èxit rotund. És el camí que la Santboiana ha d'emprendre.