Dissabte proppassat es va viure una final europea de rugbi molt intensa. L'edició 2013 de la Heineken Cup, l'equivalent ovalat a la Champions de futbol, va acabar amb sabor occità. S'enfrontaren el Clarmont i el Toló. El primer, un equip històric de l'elit del rugbi francès i europeu. El segon, un equip de segona línia que va situar-se a dalt de tot a cop de talonari.

Només calia veure la resposta popular en cada ciutat per entendre-ho tot plegat. Mentre els dos finalistes es veien les cares a Dublín, els simpatitzants del Toló seguien el partit des de les grades del seu estadi, en una pantalla gegant. Els del Clarmont, per contra, havien omplert la plaça principal de ciutat.

El rugbi és un esport romàntic que ens agrada presentar com un pou de valors humans i esportius. L'arribada del professionalisme, relativament recent, està fent trontollar aquesta visió. La final de la Heineken Cup l'ha torpedinada encara més. No van guanyar els que millor van jugar, van guanyar els que més diners s'han gastat..

Des que el magnat Mourad Boudjellal va fer-se amb el Toló, no ha parat de fitxar estrelles mundials de la talla de Gonzalo Quesada, George Gregan, George Smith o Tana Umaga, i més recentment, Steffon Armitage (Man of the Match de la final de dissabte), Juan Martín Fernándes Lobbe, Matt Giteau, Simon Shaw, Joe van Niekerk o el mega-crac Jonny Wilkinson, “Wilko”.

Els milions de Boudjellal van fer pujar el Toló al top14 el 2007, i ràpidament va entrar en places europees. Dissabte, a Dublín, el Clarmont va anar al davant en el marcador durant tot el partit. Els amants de la pilota ovalada ens repetíem a nosaltres mateixos que serien els justos campions, perquè els diners no són suficients per jugar bon rugbi. Tanmateix, el peu màgic de Wilko va mantenir el Toló amb vida, i un assaig final fruit d'una distracció imperdonable del Clarmont va permetre a l'equip del talonari guanyar el partit i la copa d'Europa de rugbi per només un punt de diferència. Quin mal gust de boca!