S'acaben els Jocs Olímpics i surt el ministre d'Esports de la Gran Monarquia de Fireta i Pandereta valorant els èxits assolits. És ben cert i estès que tots els països –produeixin o no plàtans i capgrossos–, miren d'escombrar cap a casa i lloar i encimbellar les pròpies glòries esportives. Això és vell i és ben natural. El que és particular és aquesta intricada manera de valorar les fites que, en alguns casos de manera més marcada que en d'altres, van lligades a la presència de determinades polítiques i programes esportius. O a l'absència d'aquests.

El tal ministre d'Esports, que es dóna la circumstància que també és ministre d'Educació i Cultura, agafa aire i profunditat de camp per deixar anar el seu balanç: que sí, que està prou bé, que els resultats estan al bell mig dels auguris més optimistes i dels més pessimistes, que és clar: “Hi ha esports en què no hem estat en condicions de competir.” I com a exemples posa el ciclisme, el tennis i l'hípica, que és com dir que si no juga Rafa Nadal no hi ha res a fer i els altres són uns ximplets que ho proven. Que és quasi com dir –se'n devia descuidar– que els àrbitres tenen una fixació contra la Gran Monarquia de Pandereta.

I finalment, solemne i reconvençut, el ministre d'Esports que també ho és d'Educació i Cultura etziba –talment torero acorralat per una vaqueta– l'afirmació final que és pedra de toc d'una forma de fer i de fer esport i d'entomar victòries i derrotes just com un pensament de fireta reclama: “Si traiem la mitjana de l'última setmana ens n'anem a trenta medalles.” Que en té idea, aquest senyor ministre d'Esports, de com es disputen uns Jocs Olímpics? Cap paraula directa del fet que el medaller s'hagi omplert d'esports minoritaris i gràcies, encara, a l'abnegació i perseverança solitària dels seus esportistes. O millor dit, de les seves esportistes, des de la lluitadora basca Iron Maider Unda fins a les jugadores de waterpolo. Cap paraula del paper galdós en totes les disciplines d'un esport tan olímpic com l'atletisme. On és la tradició que s'havia llaurat en aquesta disciplina esportiva fins fa quatre dies?

Qui es recorda ara del hashtag aquell que va córrer per Twitter en l'inici dels Jocs –”#soyespañolaquequieresquetegane”– portats encara per l'eufòria de l'Eurocopa de futbol? Qui es recorda, ara, de les teories que pregonaven que amb la victòria futbolística s'apaivaga un estiu d'incendi social? Qui es recordarà després, a l'hora de refer les polítiques esportives, d'aquestes atletes que ho han donat tot i més, que han aconseguit més de la meitat del medaller del país bo i entrenant-se contra un munt d'adversitats? Tampoc es recorden dels catalans llorejats si no és per insultar-los si mostren una punta de catalanitat i per reconèixer-los, senzillament, com a perfectes ciutadans de fireta. Els Jocs passen però ella, la Gran Pandereta, es queda.