Quan el 13 de maig de 1931, el COI va adjudicar els Jocs Olímpics a Berlín, es va vendre al món que Alemanya s'hi mostraria tan pacífica i democràtica com l'havien programada a Versalles amb l'armistici de la I Guerra Mundial. Avui, la superposició de la imatge d'Adolf Hitler inaugurant els Jocs des de la llotja de l'Olympiastadion impressiona més que aleshores. Efectivament, de l'1 al 16 d'agost de 1936, Alemanya es va mostrar neta i endreçada, i els esportistes, els diplomàtics i la premsa també van gaudir d'una organització eficient, entusiasta i primmirada. Encara ara, l'estació de tren de l'estadi fa rumiar: 76 anys després, aquella mostra d'eficàcia del moviment de masses funciona tan bé com el dia que es va comparar amb els vomitoris dels amfiteatres de Roma. L'estadi i tota la grandiosa superfície on governa sobrepassa l'espectacle dels focs d'artifici. És bonic. D'una bellesa d'ullera de llarga vista, d'un paisatgisme arquitectònic massís amb l'aire diàfan de les cortines dels atris grecs i de la monumentalitat egípcia. Tomba d'esquena completament; sobretot si contempleu des de l'altra banda de la porta oberta de la marató la doble coberta d'acer i de vidre amb què el van cobrir per al mundial de futbol del 2006 com una corona de llorer divina. Durant aquella quinzena olímpica, el món es va adormir amb les gestes de Jesse Owens com avui amb Bolt i cia. Mentrestant, a 30 quilòmetres, les SS construïen un camp de concentració que cap ull ni cap objectiu fotogràfic no van enquadrar com pertocava. Demà, a la clausura de Londres, recordarem que fa quinze dies els locutors s'embadocaven amb la presència femenina a totes les delegacions mentre el secretari general de l'ONU es passejava pel tartan de l'espectacular cerimònia inaugural en comptes de ser a Alep, ciutadella de la Unesco, on hauria compromès el vestit blanc que hi lluïa. I ho recordarem perquè la història ens retorna com un mal de ventre maleït.