Escric aquest article sense saber quin dels candidats a baixar de categoria ho haurà acabat fent. M'imagino, però, les imatges, cada any les mateixes: un final de curs on reparteixen males notes i estirades d'orelles i l'estampa agafa un caire de drama terrible en alguns casos. En l'esport en general, i en el futbol d'una manera més magnificada, la pretemporada és aquesta espècie de figura retòrica de tots els somnis possibles, de fitxar-ho tot i més encara, de fer volar coloms i construir esplèndids castells de cartes a punt per fondre's quan calgui. De la mateixa manera, a la darrera jornada, les notes finals són el judici últim, el que quedarà escrit, ja no hi ha marxa enrere. Són hores d'un dramatisme elevadíssim, on es produeixen algunes injustícies sonores, també salvacions poètiques i d'altres de rebots impensables.

Més que mai, la darrera jornada fa impossible deixar tothom content. Ni tan sols, probablement, per als equips que han deambulat al mig de la taula és un gran dia. A aquesta cita hi arriben sense res a jugar-se, sense cap patiment, sí, però tampoc sense cap trempera que faci acostar els aficionats al camp. I si és una temeritat jugar amb foc i no haver fet els deures que calia fer al llarg de tota la temporada –“has tingut tot l'any”, diria un consell fraternal a l'infant en aquestes circumstàncies–, també ho és, en certa manera, anar-se passejant pel fil prim de la indiferència, del qui dia passa any empeny i si no passa res greu no ens belluguem.

Aquests dies ja hem tingut algunes estampes, en altres contrades i àmbits, d'aquesta visceralitat del darrer dia, que aixeca una posada en escena del dol o de l'alegria que també forma part del futbol. El descens d'un històric de l'ACB com l'Estudiantes, la no-entrada del Roma de futbol a cap plaça europea i l'anunci d'adéu de Luis Enrique... Sigui quin sigui el signe de les cartes que es posen sobre la taula, a la darrera jornada culmina tota una litúrgia que acompanya l'esport i que ara, en una lliga minada de camps amb poc públic i debats gallinacis, no sé si es torna una mica estantissa. Si ens hi fixem, però, té un funcionament natural: esclata l'escenificació d'una nit –o d'uns quants dies si la cosa ha estat molt dolorosa– i després passa i després, sense temps per a gaire més, conscients que el lament perpetu és poc productiu, ens encarem ja cap a l'altra figura retòrica, la pretemporada, reconstrucció, fer volar coloms... Tot això si una certa coherència interna s'aplica, és clar, com a la vida mateixa. El futbol, per dislocat i extraterrestre que sigui, també necessita sentit comú. Manllevant la mítica frase de l'admirat Jesús Moncada, els finals de temporada que acaben dictant qui se'n va i qui es queda, ens recorden, en certa manera, que “en un tres i no res passem d'embrions incerts a calaveres atònites”.