La final de copa ha quedat despenjada en el calendari i la manca de tensió competitiva genera riscs evidents. Primer i principal, com es va veure a Sevilla, la temptació de deixar-se anar, amb el que comporta en descens de rendiment i vagar com ànimes en pena per creure que el volum de la sensacional història ha quedat tancat. Però queda una última pàgina, l'última ària si voleu, encara per escriure. L'espera és fa llarga com un dia sense pa. El grup de futbolistes sembla orfe de lideratge motivacional, amb el cap a les musaranyes entre el ja nostàlgic repàs del recent passat i les obligacions posteriors de cadascú, tipus Eurocopa. L'exhaust entrenador ha de traure energies d'on sigui i d'on, segurament, ja no en queden per preparar l'últim matx sota la seva ègida. I fer-ho de la impecable manera que va afrontar els centenars anteriors. Som conscients que ara, ja tot li fa nosa i només desitja perdre de vista les pressions del càrrec, entre les quals figura el tracte amb periodistes amb qui no dissimula gens la seva desgastada relació. Gairebé sembla que tingui més ganes d'oblidar aquesta variant d'Inquisició, que el mateix seient a la banqueta, amb tot el seu simbolisme. Comprensible, sí, però queden dotze dies només en els quals no val a badar perquè aquest club, tal com és, no entén mai cap argument justificatiu, cap excusa que no sigui guanyar pel pes de l'escut. Relaxar en la contemplació nostàlgica del passat o badar amb les especulacions de futur, més atractives i llamineres, tacaria quelcom que s'ha de preservar immaculat. El passat, excel·lent lliga inclosa, és una carpeta arxivada amb deures pendents que altres hauran d'obrir per a revisió i correcció arribat el dia 28. Igual que el futur, que just començarà aleshores malgrat que consignar-ho per escrit sembli un homenatge a les evidències que salten a la vista.

Que Guardiola compti les hores per marxar no vol dir que tot quedi fet. El grup, que sempre ha depès de la seva ègida com a líder espiritual, pot notar la manca d'una última empenta, del darrer desig per guanyar i ampliar fins a catorze la increïble marca de guardons col·leccionats. Sense esperit crític i conscients de les circumstàncies, la manca d'ambició expressada al Villamarín ha de significar un toc d'alerta. Tampoc cal ara engegar una croada a la recerca de culpables. Ara no compten ja ni adéus formalitzats, ni cerimònies de traspàs, ni els tres milions de teories de la conspiració sota forma de rumor que aquest club ha de trampejar diàriament com impost de la seva grandesa. Encara espera el Calderón i aquest Athletic que, en la seva immaduresa, haurà pres nota del pèssim matx realitzat a Bucarest per no tornar-lo a repetir. Cal recuperar la tensió de sempre.