Aquest mes d'abril es commemoren els trenta anys de l'inici del conflicte de les Malvines, un arxipèlag situat a l'Atlàntic sud colonitzat pels anglesos el 1833. D'aleshores ençà, aquestes illes s'han convertit en focus de tensió entre la Gran Bretanya i l'Argentina. El punt d'inflexió va ser la guerra que va esclatar el 1982 atiada d'una banda per la junta militar argentina, en el poder des del cop d'estat del 1976, i de l'altra pel govern de Margaret Thatcher. El 2 d'abril, l'exèrcit argentí va ocupar les Malvines. La implacable Dama de Ferro, però, no va dubtar a reconquerir els seus dominis d'ultramar. Així va començar un enfrontament que va costar la vida a 649 soldats argentins i 255 militars britànics.

Més enllà d'aquests successos, les disputes angloargentines al voltant de la seva sobirania van impregnar les dues societats. El futbol tampoc en va quedar aliè. Aquell 1982, dos joves jugadors argentins brillaven al Tottenham Hostpurs, un dels conjunts de moda del moment. Osvaldo Ardiles i Ricardo Villa havien seduït amb el seu joc l'afició spur, no debades havien estat clau en el títol de copa que va obtenir el conjunt londinenc el 1981. La guerra, però, ho va trastocar tot. Ardiles, afectat per la mort en combat del seu cosí, pilot de la força aèria argentina, va acabar cedit al París Saint-Germain. Mentre Villa, escridassat en diversos estadis, no va poder disputar la final de copa del 1982 per la seva condició d'argentí.

Aquell mateix any, es va celebrar la copa del món d'Espanya. Les seleccions de l'Argentina i Anglaterra es trobaven entre les classificades. Amb el conflicte de les Malvines ben recent, atès que el campionat es va iniciar un dia abans de la signatura de l'armistici, les aficions dels dos països reproduïren les hostilitats. Les topades entre hooligans britànics i barras bravas argentins van ser habituals, com la coneguda batalla de Zarautz, en què radicals dels dos bàndols es van enfrontar a cops de puny i, fins i tot, trets. Pocs dies després, durant el partit Anglaterra-Txecoslovàquia disputat a San Mamés, els anglesos van exhibir una pancarta amb la llegenda “Falklands- Zarauz We Win Wars” (‘Malvines-Zarautz nosaltres guanyem guerres'). Quatre anys més tard, a Mèxic 86, els argentins es van venjar dels seguidors britànics agredint-los als afores i a l'interior de l'estadi Azteca el dia que Maradona va marcar un gol memorable i un de menys diví. Mentre l'Argentina es rescabalava esportivament de la humiliant derrota bèl·lica, els seus seguidors passaven comptes amb els anglesos.

Durant aquests trenta anys, l'assumpte de les Malvines ha reaparegut cíclicament en l'agenda política i futbolística argentina. Les reiterades demandes sobiranistes convergiren amb els càntics dels aficionats contra els pirates britànics. El populisme, instal·lat a la Casa Rosada i a les grades controlades pels barristes vinculats a l'entramat polític ha explotat el patriotisme de la mateixa manera com la dictadura el va emprar per apaivagar les crítiques. En aquest sentit, no és d'estranyar que aquest any el govern de Cristina Fernández de Kirchner hagi donat el nom de Creuer General Belgrano, el vaixell de l'armada enfonsat per un submarí britànic durant la guerra, al torneig de lliga Clausura 2012, o que el Club Atlético Lanús hagi inclòs en la seva samarreta el mapa de les illes. Trenta anys després, les Malvines reviuen a través del futbol. Malgrat tot, Ossie Ardiles continua sent un ídol al Tottenham.