El cop d'estat que va perpetrar el 1969 Muammar al-Gaddafi contra el monarca Idris I comportà la instauració a Líbia d'una república panarabista islàmica d'inspiració socialista, l'autodenominada jamahiriyya (estat de les masses). Un sistema de govern que preveia la participació directa del poble en la presa de decisions. Tot plegat, però, va derivar en un règim presidencialista que va exercir un ferri control per evitar tota dissidència.

El líder libi va recollir el seu ideari en el Llibre verd, una obra escrita entre el 1975 i el 1979. En aquest text referencial de l'anomenada revolució verda, Gaddafi va repudiar la pràctica esportiva. Des d'aleshores, el futbol en aquest país nord-africà va passar a ser una activitat antirevolucionària. El mateix coronel va afirmar: “Els seguidors de futbol són completament idiotes, duen als estadis les seves frustracions i incapacitats. Són gent fracassada.” Un posicionament que Gaddafi va mantenir gairebé dues dècades.

Les coses van canviar al final dels vuitanta, arran de l'aïllament a què la comunitat internacional va sotmetre Líbia després de l'atemptat de Lockerbie, que el 1988 va posar fi a la vida de 270 persones. A partir de llavors, Gadaffi, assessorat pel seu tercer fill Al-Saadi, capità de la selecció i president de la federació de futbol, a banda d'usar l'esport com a eina de control, va decidir instrumentalitzar-lo per aconseguir rèdits diplomàtics. Malgrat mantenir intacta la seva opinió respecte al futbol, quan va associar als seus aficionats amb patologies que podien derivar en desordres psicològics, el líder libi el va utilitzar per mitigar la pressió internacional.

Els petrodòlars van possibilitar el trencament del bloqueig. La transformació del futbol, destinatari de les inversions, va permetre projectar una imatge nova al món. Això va ser visible el 2002, quan l'estadi de Trípoli va ser la seu de la final de la supercopa d'Itàlia que va enfrontar el Juventus i el Parma. Líbia va esdevenir el país amic de les democràcies occidentals. El pagament d'un milió de dòlars a la federació transalpina va fer possible el miracle. Gaddafi havia comprovat els beneficis que podia atorgar-li el futbol. Després d'un intent frustrat per organitzar una nova edició de la competició italiana, va convidar la selecció argentina de Marcelo Bielsa a disputar un partit contra el combinat local a la capital líbia. Fins i tot, va sol·licitar a la FIFA ser el primer país africà a organitzar un mundial, honor que finalment va recaure en Sud-àfrica.

Les inversions també van traspassar fronteres. El 2002, el govern libi mitjançant l'empresa LAFICO va adquirir un 7,5% de les accions del Juventus. Una operació que va convertir Gaddafi en el segon màxim accionista del club, al darrere la família Agnelli. No debades, la voluntat d'Al-Saadi era vestir la samarreta blanc-i-negre. Finalment, va haver d'acontentar-se amb el Perusa. Tot i això, el 2005 l'empresa petroliera líbia Tamoil es va convertir en patrocinadora de la vecchia signora. Un any després, Al-Saadi es va entrenar amb el Sampdoria, presidit per Riccardo Garrone, propietari de la companyia petroliera ERG que pretenia estrènyer les relacions comercials amb Líbia.

Paradoxalment, mentre el futbol servia a Gaddafi per pal·liar les crítiques foranes i projectar el país a l'exterior, en ciutats com Bengasi es convertia en sinònim de repressió arran de l'adopció de l'Al Ahly Bengazhi SC, el club local, com a símbol opositor al règim. La seva afició es va convertir en la més bel·ligerant vers les maniobres d'Al-Saadi per afavorir l'Al Ahly de Trípoli, club que presidia i en què jugava. En resposta a les contínues humiliacions que va patir dels aficionats de Bengasi, el fill del líder libi va decidir suspendre les activitats de l'equip, prohibir l'exhibició pública dels seus colors, demolir el seu estadi i detenir prop d'un centenar dels seus seguidors. Coincidint amb l'inici de les revoltes populars, Bengasi es va convertir en el principal feu dels insurgents.