La contundència de la victòria de Sandro Rosell demostra ben a la clara que una gran part del soci barcelonista, que no és tot el barcelonisme ni de bon tros, però sí que són els que trien el president, té clar que està content de la marxa esportiva del club, però que exigeix encara una mica més. Acostumar-se a l'èxit és fàcil i tota una nova generació de barcelonistes han crescut sabent el que és ser seguidor d'un equip guanyador. D'això no n'hem de donar gràcies al president Núñez, que també, sinó a Johan Cruyff, que va canviar aquest club des de la seva arribada com a jugador, amb Agustí Montal de president, però sobretot quan va ser contractat com a entrenador. Encara que només fos per això, mereix gratitud eterna. El Cruyff jugador va fer trempar, però només hi va posar el coll al cent per cent un any. El Cruyff entrenador va trencar el perfil psicològic del culer: recopa, copa, quatre lligues i la Champions abans de l'enfrontament amb Núñez, que va ser dolent per als dos però, especialment, per al club. Però els títols que es van guanyar i la manera com es van guanyar en aquells anys van deixar petja. Van venir Bobby Robson i Ronaldo i la gent estava massa ocupada a discutir-se per assaborir el futbol i els títols d'aquell any. I van arribar les dues lligues de Van Gaal i la travessa pel desert que va suposar el darrer any de Núñez i l'etapa de Gaspart. Però l'esperit de Cruyff estava inoculat i els set anys darrers en són una mostra. Quatre lligues, dues Champions, la temporada dels sis títols i, sobretot, sobretot, el joc que han ofert, primer els homes de Rijkaard i després els de Guardiola. I això que el primer any del cercle virtuós i de Ronaldinho no es va guanyar res i els dos últims anys, de Ronaldinho i Rijkaard, van dormir a la palla i van perdre dues lligues que haurien fet increïbles els anys viscuts pel barcelonisme des de les eleccions del 2003.

El barcelonisme, doncs, vol guanyar perquè ha après que ser del Barça és la hòstia, però ser del Barça i guanyar, no té preu. Però no en té prou amb guanyar de qualsevol manera. Vol guanyar d'una determinada manera, veient futbol. I vol guanyar mantenint uns valors de club que hi són des de la seva fundació i que el fan diferent a qualsevol altre club del món. Per això s'ha decantat d'una manera abassegadora per Sandro Rosell com a president. Perquè ha entès que, amb Rosell, el Barça pot continuar tenint uns equips guanyadors, però també perquè es pot millorar la manera d'exercir la presidència.

En desacord amb molts analistes, crec que molta gent que ara ha votat per Sandro ho va fer fa set anys per Laporta. I que no és contradictori. Rosell és diferent i, pel bé del barcelonisme, cal esperar que sigui millor que Laporta. Que n'hagi après, dels errors, dels excessos.

Ara, quan tot són cop d'esquena i abraçades al nou president, cal recordar que no sempre es pot guanyar i que el Barça de Rosell no sempre guanyarà. Però que en la victòria i en la derrota ha de mantenir uns principis, els que l'han portat al triomf. I aconseguir que el Barça triomfant que el barcelonisme vol sigui català, solidari i universal en la seva catalanitat intrínseca. Amb la gent de casa i fitxant els millors de fora. Un club orgullós de venir d'on ve i sense tenir cap por de continuar guanyant, vacunats contra el virus de l'autodestrucció que sempre ha trobat terreny abonat en aquest club. «No us fallaré», va dir i va repetir. Que tingui sort.