A can Barça no tot és el primer equip. El club blaugrana sempre s'està movent per incorporar les millors peces possibles en les categories de base, per així formar amb prou antelació jugadors que en un futur puguin disputar l'ACB. En l'actualitat les esperances estan dipositades en projectes com el suec Ludvig Hakanson (1996), el serbi Stefan Peno (1997) i el bosnià Nedim Dedovic (1997), germà de Nihad. Cada moviment es fa pensant a no tapar el camí d'algú altre, però a vegades es produeixen situacions difícils d'entendre en aquests nivells. Fa uns dies l'Unicaja, club en què milita el balear Àlex Abrines, va rebre un requeriment notarial per part del jugador comunicant la seva voluntat de deixar l'entitat andalusa i extingir el contracte. El club català és el que està més a prop, però s'ha de negociar amb el club andalús, perquè, si no, sempre acabaria tenint la possibilitat del dret d'inscripció preferent per recuperar-lo. Bàsicament, tot fa pensar, si no hi ha cap canvi de ritme, que serà la propera parada d'un jugador que aquesta temporada ha estat capaç d'anotar 31 punts en l'ACB. Però l'arribada d'Abrines xoca cara a cara amb la presència d'un jugador de la seva mateixa edat, de la seva mateixa posició i de característiques molt semblants: Marcus Eriksson. El Barça va fer un esforç econòmic i esportiu per incorporar-lo l'estiu passat procedent del Manresa, i els tècnics blaugrana no amaguen la seva millora i capacitat d'aprenentatge. Des de Suècia, i concretament de la direcció esportiva de la federació en categories de formació, els va costar veure Eriksson en un lloc que no fos Manresa, però les condicions de la nova ciutat esportiva i la feina dels entrenadors els va acabar de convèncer que era el millor per a ell. Ara tot podria canviar.