Per mi va ser una satisfacció màxima. Una enorme plenitud. Aquest era el meu desig, el meu somni de futur des del primer dia que vaig arribar a can Barça. Veure coincidir a la gespa aquell dia contra el Llevant onze jugadors fets a casa em va fer recordar tota aquella gent que quaranta anys enrere m'havia dit que estava boig [riu].

Efectivament. Quan vaig arribar a Barcelona a molts els molestava que jo fitxés futbolistes d'estatura petita. Deien que el futbol era només per a jugadors alts i forts. Gran error. Amb els anys ha quedat demostrat que això no és sempre així, però aleshores no hi havia manera de fer-ho entendre. Per molt increïble que sembli, en la meva època, Xavi, Iniesta i Messi no haurien arribat mai al primer equip. Allò passava aleshores i fins i tot continua passant ara en molts clubs. Recordo que no fa gaires anys, vaig veure jugar David Silva amb la selecció de Tenerife. Ell tenia només 17 anys. Vaig parlar d'ell a Ramón Martínez i em va dir que amb aquest cos no podria jugar al Real Madrid. Se'l van mirar, però no el van voler i mira on està ara. De fet, l'alçada no importa ni tan sols en el joc aeri. Mira Pelé. Feia 1m70 i va marcar 380 gols de cap.

És cert. I això va ser Johan Cruyff qui ho va canviar. Jo vaig iniciar el canvi, però va ser ell qui va aconseguir trencar amb això. Recordo que l'any 1991 Oriol Tort va venir a Santander a fitxar Iván de la Peña. També hi havia Munitis i els germans Helguera, que aleshores eren petits però jo sabia que tots dos creixerien perquè eren de creixement tardà. Doncs bé, Tort es va enamorar dels quatre. Sobretot de De la Peña. Em va dir: “Laureano, aquest noi és una meravella”. Llavors, recordant la meva etapa al Barça, li vaig respondre: “Oriol, però si és petit. No pot jugar al Barça.” I ell em va dir que el més important era el talent. Jo vaig riure i li vaig dir: “Cruyff us ha canviat la mentalitat. El Flaco per fi us ha fet canviar.” Però és clar, ell aleshores entrenava el primer equip. Era el cap suprem i jo no ho era.

Jo vaig iniciar l'estil de joc actual i una manera concreta de treballar, vaig ser un pioner en aquest sentit, i ell li va donar continuïtat i ho va perfeccionar. Va apostar per mantenir la mateixa filosofia i va aconseguir marcar una línia al club i un model que encara dura avui dia. És un número u. Però fins i tot un número u necessita aprenentatge. Cruyff tenia un talent innat però si hagués nascut en un entorn musical hauria estat un gran músic, mai un gran futbolista. Ell vivia al costat del camp de futbol i sempre estava en contacte amb la pilota i això li va permetre créixer. El futbolista es fa, no en neix. Tot s'aprèn.

Cruyff és un dels millors futbolistes de la història i el seu pas pel Barça va ser clau. Com he dit abans, va canviar la mentalitat del club i Pep i Tito són dos exemples més del que jo anomeno futbol futbol. Tots segueixen la mateixa filosofia i el mateix segell futbolístic i han apostat per la gent jove, cosa que no fan la majoria d'entrenadors que entrenen en l'elit.

Va ser una etapa molt bonica. Recordo que el Barça va perdre 4-1 contra la Damm en el campionat de Catalunya juvenil. I l'aleshores president, Agustí Montal, va dir que no podia ser que el FC Barcelona perdés d'aquella manera contra un equip cerveser. Ell i Ariño van ser qui em van venir a buscar. Juan Carlos, a qui jo havia tingut als juvenils del Racing, també els va parlar molt bé de mi i va influenciar en el meu fitxatge. Només arribar ja vaig comprovar que hi havia una penúria tremenda. De tot tipus. Oriol Tort portava l'equip infantil. Després hi havia tres equips juvenils i l'amateur. Però res més. I el mètode de treball que hi havia instaurat al club no m'agradava. Ara, la millor eina d'aprenentatge per a la gent jove és el primer equip. Aquest Barça juga un gran futbol i és el millor mirall. Tots els partits es fan per televisió i els petits ho copien. El problema el teníem nosaltres.

Potser era un avançat al meu temps, però tampoc té gaire mèrit perquè el futbol, comparat amb el bàsquet per dir-ne un, és l'esport que menys ha evolucionat [riu]. Jo vaig aplicar una metodologia d'entrenament diferent. Abans s'entrenava un sol dia a la setmana. I s'aplicava la mateixa metodologia als professionals que a tot el futbol de base. Era una autèntic desastre. No pots ensenyar el mateix a un professional que a un nen. I tot era córrer i córrer. La carrera contínua ha estat i és encara un càncer per al futbol. Recordo un entrenador que fins i tot prohibia la pilota als entrenaments perquè deia que així el dia del partit els jugadors en tindrien més ganes... Una aberració. Però el futbol està ple d'entrenadors que en lloc de formar, deformen. N'hi havia que fins i tot prohibien regatejar i només permetien la passara. Tallaven una ala a l'ocell i després pretenien que volés.

El 3-4-3 que atorguen a Cruyff ja el feia jo quan entrenava els juvenils del Racing. Quan vaig arribar al Barça vaig voler aplicar també aquest sistema. Recordo que vaig explicar el sistema als meus jugadors i a la tercera teòrica els capitans em van demanar permís per poder parlar. Jo els vaig dir que no hi havia cap problema i ells van dir: “A nosaltres ens han entrenat Kubala, Segarra... i mai ens han parlat d'això que vostè diu.” “Doncs procureu entendre-ho perquè qui no ho entengui no jugarà”, els vaig dir. Tenia clara que aquesta era la manera de jugar i efectivament vam guanyar cinc anys seguits el campionat d'Espanya.

Sí. El Barça actual és l'herència del que jo vaig iniciar fa anys i que personatges com Cruyff i Guardiola, i ara també Vilanova, han sabut portar a l'excel·lència. Però fins i tot aquest Barça comet errors. El principal, atacar en excés pel centre. El segell Barça és la possessió, però en els últims anys els rivals han admès la seva inferioritat i es tanquen a la cova. Ara al Barça li defensen amb deu homes i entrar pel centre és molt difícil. Cal atacar per les bandes i fer-ho amb dos o tres homes. Mai amb un sol extrem. I el Barça d'ara tampoc xuta. Recordes quants gols feia Deco des de fora de l'àrea... Ara no es xuta.

El futbolista és un esportista mediocre. Només destaca en una cosa: l'acceleració. Fa anys es va fer un estudi a Itàlia amb futbolistes de la Serie A, la Serie B i la Serie C i l'única diferència entre els futbolistes de màxima nivell i la resta era l'acceleració. Però és un esport que no exigeix com d'altres.

Neymar és la fantasia. Té estil Barça i estic convençut que s'entendrà perfectament amb Messi. Hi ha gent que diu que s'anul·laran. No hi estic d'acord. Les famílies s'uneixen per l'amor i tot i així no sabem conviure. Doncs imagina't traslladar-ho a un vestidor, ple d'egos i on si un juga l'altre, no. Però Neymar i Messi no tindran aquest problema, perquè l'un juga per l'esquerra i l'altre ho fa pel centre. Jo crec que es poden complementar molt bé. Això sí, potser li caldrà un temps d'adaptació. Ara em ve al cap quan el Barça va fitxar Roberto Dinamita. Feia gols com a bombes al seu país. El Barça el va
fitxar el gener. Va estar només fins al febrer i aquí no va funcionar. Però és clar, allà al Brasil estaven a 40 graus i aquí a
Barcelona estaven a sota zero. Sort que Neymar ha arribat a l'estiu i la lliga comença a l'agost [riu].