Abans de començar el partit, Guardiola ja havia marcat el primer gol a Mourinho. Mentre el tècnic blaugrana repetia la mateixa alineació que 39 dies abans va assaltar el Santiago Bernabéu, el madridista era un mar de dubtes. L'alineació local en va ser l'exemple més clar. El portuguès havia de fer mans i mànigues per plantejar un onze de pedra. La seva obcecació per col·locar Pepe com a mig centre (va completar un triple pivot amb Xabi Alonso i Lass) va fer que toqués l'equip de dalt abaix. Avançant el central perquè donés puntades al mig del camp, va treure del bagul dels records Altintop (al lateral) i Carvalho per col·locar una defensa de fireta. La declaració d'intencions era clara. Uns volien jugar a futbol, els altres defensar-se a la recerca d'un desenllaç diferent.

En qualsevol altre esport, el Madrid hauria pagat cara la seva gasiveria, però això és futbol i sense buscar-lo es va trobar amb avantatge. Va ser gràcies a un regal de Pinto que va fallar en una rematada de Cristiano (11') en la primera i única aproximació que els de Mourinho van fer davant el seu públic. Pinto, assenyalat amb el dit en els dies previs a pesar seu, es convertia en protagonista vivint la nit que mai hauria imaginat ni en el pitjor dels seus malsons. Tot i el cop, el Barça, lluny d'acusar-lo es va dedicar a moure la pilota, amb determinació i enginy. Era un altre ball d'un equip impagable que es fa més fort en escenaris hostils. Els únics que volien jugar a futbol eren els jugadors del Barça. El Madrid es dedicava a veure-la passar. Tancat al darrere, esperant un contraatac que mai va arribar. Vist el panorama, pels blancs es tractava de ser resultadista, i el Madrid ho va ser més que mai. Mourinho tornava a palesar el seu complex d'inferioritat i va ordenar als seus que cedissin la pilota al rival. El Barça buscava Casillas; el Madrid, defensar-se. Va renunciar a la pilota com si fos un equip de perfil baix i es va dedicar a defensar el seu avantatge. Només l'atzar (Alexis a la creueta, 15'), un porter amb cara i ulls (Casillas va rebutjar un xut d'Iniesta, 13') i la falta de punteria (el manxec, en posició franca, va desaprofitar una excel·lent passada d'Alexis, 27') van impedir que el Barça empatés abans del minut 30, just quan Messi va donar un altre ensurt als blancs en una rematada molt forçada que es va perdre per poc (33').

Tot i el desavantatge, la primera part va ser un calc del que s'havia viscut 39 dies abans. El Barça també va regalar aquell dia el primer gol (aquell cop va ser Valdés qui va fallar) i posava setge a l'àrea d'un Casillas que multiplicava esforços envoltat de companys. Curiós el tema, el Madrid arribava amb avantatge al descans però el Barça tornava a sortir reforçat contra un rival que un cop més es dedicava a defensar reconeixent una inferioritat que va ser tan manifesta com poruga. Des del gol de Cristiano Ronaldo fins que Muñiz Fernández, que va permetre durant tot el partit la duresa dels jugadors locals, va donar per acabat el primer temps, el Barça tornava a sortir reforçat del Santiago Bernabéu. Guardiola deia que s'havia de ser valent i si un equip ho va ser, va ser el Barça. Els blaugrana van ser superiors en tot. Només una jugada desgraciada els deixava en desavantatge.

Després del descans, el panorama no va canviar gaire. S'havia de continuar persistint i l'empat no va trigar a arribar. Al Madrid l'avantatge li va durar tres minuts. Els que va trigar Puyol, amb una rematada en planxa, a marcar en el servei d'un córner. No podria haver escollit millor escenari, el capità blaugrana perquè el Barça marqués en un llançament de córner, 110 córners després.

El gol va evidenciar més els complexos dels uns i les virtuts dels altres. Simptomàtica va ser la reacció del Madrid. Brutal entrada de Ramos al genoll d'Alexis que no va ser castigada (50') i una altra rematada al pal d'Iniesta (54'). Per si alguns dubtaven, el Barça era l'únic equip en un Bernabéu que més que ràbia destil·lava enveja. Enveja pel tarannà, enveja pel joc, enveja pel futbol i enveja per la determinació amb què afronta els partits un rival que, malgrat l'odi que li tenen, els ha robat el cor.

Si d'alguna cosa va servir l'empat va ser per tornar a desemmascarar Mourinho. De nou, va deixar clar que no tenia cap pla B. L'únic que va fer va ser ordenar als seus que es dediquessin a donar coces. Ho va fer Callejón en la primera intervenció que va tenir només sortir de la banda i, un altre cop Pepe trepitjant una mà a Messi amb tota la baixesa d'un equip de barri (65'). Més que patètic. Va ser denunciable. Una actitud del tot reprotxable d'un equip que va buscar la picabaralla com a únic recurs per frenar la nova lliçó (i ja en són uns quants) que els estava donant el Barça. Malgrat no ser una ciència exacta, el futbol acaba sent just i ho va ser en el minut 77 quan Abidal va recollir una precisa assistència de Messi per tornar a fer saltar la banca i fer el seu segon gol amb la samarreta blaugrana. Se'ls acaben les excuses. La imatge del Barça és la d'un equip buscant abraçar el francès. La del Madrid, la de Carvalho buscant el genoll de Messi amb el partit gairebé acabat. No fa falta dir res més. El Bernabéu va tornar a dictar sentència.